El nom Darjeeling, ciutat de l’estat indi de Bengala Occidental situada als peus de l’Himalàia, s’obté de la combinació de dos mots tibetans – Dorje (raig) i ling(lloc)-, que es traduirien com “terra del raig”. Només d’arribar-hi, a Darjeeling és fa ben visible una interessant mescla de cultures on hi conflueixen persones provinents del Tibet i del Nepal.
Tot i caminant per la ciutat, observo l’evident pes que hi té la indústria del te, la qual comparteix protagonisme amb el ferrocarril Himàlaia Darjeeling, mitjà de transport que, l’any 1999, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i que, encara avui, funciona amb una de les poques màquines de vapor que queden a l’Índia.
A les plantacions de te, situades a més de 2.000 metres d’alçada, s’hi produeix el te Darjeeling, una de les varietats més ben valorades del món. Els turons acullen finques plenes d’arbustos, ben podats i alineats. Manualment, i en silenci, els recol·lectors agafen una a una les fulles del te. Aquesta mateixa escena es repeteix una vegada i una altra al llarg de l’any i, en funció de quina sigui l’època de recol·lecció, el te resultant és més o menys fosc, més o menys astringent, més o menys dolç…
La presència del cultiu de la fulla de te, en aquest territori, es remunta a meitats del segle XIX, coincidint amb el desenvolupament impulsat per la presència britànica a la zona. Els cultivadors autòctons van desenvolupar híbrids especials de te negre i tècniques de fermentació que varen donar lloc a moltes de les barreges que, avui, considerem les millors del món.
Després d’observar aquest procés tan artesanal, agafo el ferrocarril que porta a la ciutat, on es poden visitar les cases de te que hi ha escampades per tota la població. Les varietats i els gustos de les infusions són tantes i tan diferents que fer-ne una tria és una tasca laboriosa i… gairebé impossible.