Em trobo a tot just una hora en tren de la ciutat de Kioto, a la zona de Wazuka. Des de fa 800 anys, en aquesta part del Japó, envoltada per muntanyes, s’hi cultiva te d’alta qualitat, el qual gaudeix d’estatus real com un dels tes més preuats i respectats al país.
Convinc la idoneïtat d’aquest entorn per al cultiu de la planta de te, com proven les més de 300 famílies de te que hi creixen. Probablement, l’extremadament limitada presència humana, deu haver afavorit unes condicions ambientals òptimes per aquest cultiu. L’absència de grans nuclis habitats, per tant, ha afavorit que, encara avui, es pugui gaudir de la puresa de l’aire, l’aigua i la terra.
Contra el que li podria sembla al neòfit, tot i les grans dimensions de les plantacions, la collita és molt inferior al potencial d’aquest territori. Aquesta limitació de les quantitats recollides es deguda a que els recol·lectors escullen minuciosament les fulles situades a la part superior de la planta.
Estava absort en els meus pensaments quan, de sobte, ha començat a ploure. Immediatament, per resguardar-nos de l’aigua, ens dirigim ràpidament a la fàbrica on s’assequen les fulles recollides.
En aquesta zona, el te es prepara seguint un procés singular que es coneix com “Kama Iri” (que vol dir “cocció a l’olla”), el qual consisteix en escalfar a l’olla amb un foc alt on, tot seguit, s’hi posen les fulles que s’han de remoure constantment perquè no es cremin.
Culminat el procés de bullit, les fulles es premsen per treure’n tota l’aigua i es tornen a posar a l’olla per facilitar que s’assequin del tot. Així, el resultat d’aquest procés, iniciat als camps i que tot justa ara ha acabat cuinant-se lentament, obtenim el Kama Iri Sencha, un dels tes verds més populars.